Més enllà del marcador: El voleibol català teixeix una xarxa de suport emocional per a joves promeses

El voleibol és un esport d’errors. A diferència d’altres disciplines on la possessió es pot mantenir durant minuts, en el vòlei la pilota no pot tocar terra; cada jugada acaba, gairebé inevitablement, en un punt o una fallada. Aquesta naturalesa intrínseca genera una pressió constant que, en els darrers anys, ha passat factura als esportistes més joves. Tot i això, lluny de quedar-se en la diagnosi del problema, el sector està activant mecanismes per transformar la pista en un espai de creixement segur.

El repte: L’ombra del “burnout” a la xarxa

L’evidència és sobre la taula: el nombre de jugadors de categories juvenils i cadets que abandonen la competició per desmotivació o estrès ha crescut un 15% en l’últim trienni. “Ens trobàvem amb nois i noies amb un talent físic excepcional, però que col·lapsaven davant l’error”, explica Marc Rovira, psicòleg esportiu vinculat a diversos clubs de la Superlliga. El problema no era la manca de tècnica, sinó una estructura que premiava el resultat immediat per sobre del procés d’aprenentatge.

La resposta: De la tàctica a la gestió emocional

Però, i ara què? La solució no ha estat baixar el nivell d’exigència, sinó dotar els jugadors d’eines per gestionar-la. Diversos clubs a Catalunya han començat a implementar el programa “Segona Oportunitat”, una metodologia que redefineix l’error no com una pèrdua, sinó com un dada tècnica analitzable.

La mecànica de la solució és tangible:

• Tallers de “co-regulació” a la banqueta: Els entrenadors ja no només donen instruccions tàctiques durant els temps morts, sinó que s’han format en tècniques de comunicació no violenta per evitar la frustració sistèmica.
• La figura del “Mentor de Pista”: Jugadors sèniors que acompanyen els més joves, no per ensenyar-los a rematar, sinó per explicar com han superat ells mateixos les ratxes de derrotes.

Una visió crítica: No hi ha varetes màgiques

Seria ingenu dir que la solució és senzilla. Els impulsors d’aquests programes reconeixen les limitacions. El sistema de competició actual, basat en rànquings rígids per accedir a campionats estatals, sovint entra en conflicte amb el temps que requereix la maduració emocional d’un adolescent. “Hi ha setmanes on la pressió del calendari ens guanya la partida”, admeten des d’una de les coordinacions tècniques. A més, la manca de recursos econòmics en clubs petits dificulta que tots puguin tenir un psicòleg en plantilla, convertint la salut mental, a vegades, en un privilegi de l’elit.